1 de Maig (2/2)

Penjo l’entrada amb un dia de retard:

Ahir em vaig fer un petit esquema del que volia veure avui. Al final no he pogut ser a tots els llocs que havia planejat, però bé, us explicaré el que he vist.

La meva primera parada d’aquest primer de maig ha estat Madison Square Park, on s’ha organitzat una “universitat lliure”, amb classes sobre molts temes diferents repartides per tot el parc. He assistit a dues classes, una sobre filosofia de la intel·ligència artificial i l’altra sobre àlgebra. Han estat entretingudes. La d’I.A., per exemple, l’ha fet un estudiant de doctorat en filosofia que fa classes sobre aquest tema a la universitat. No he parlat amb l’home de la classe d’àlgebra, però també es veia que sabia de què parlava. En aquestes classes a l’aire lliure no hi havia gaire gent, però també cal tenir en compte que el dia no acompanyava i que els estudiants universitaris tenen els examens de final de semestre aquests dies.

Un cop s’ha acabat la classe d’àlgebra, m’he dirigit cap al Sara D Roosevelt Park, on hi havia convocada la Wildcat March, una manifestació no permesa. Jo anava una mica tard, i no he arribat al parc, sinó que m’he trobat la manifestació pel camí. De fet, més que una manifestació, era un grup de gent força jove, alguns d’ells amb la cara coberta amb un mocador i unes ulleres de piscina, que de tant en tant es posaven a córrer pel carrer sense cap motiu aparent. La policia els seguia d’aprop i els guiava. Hem anat a parar a Washington Park, territori de la NYU, la universitat on estudien la majoria dels manifestants que participaven en aquesta marxa no permesa.

A la plaça, han començat una reunió, on s’anava donant la paraula a representants de diverses associacions que explicaven els seus ideals i els seus objectius. M’ha sobtat molt que cada cop que algú parlava, recitava frases curtes que seguidament tots els assistents repetien a l’uníson. La frase inicial sempre és “mic check”. Ho he trobat tant estrany, que li he preguntat a un paio que tenia al costat a veure perquè repetien tot el que deien els oradors. M’ha dit que ho repeteixen perquè el missatge arribi a tothom, doncs fa poc van multar a gent per utilitzar megàfons, i ara ja no en porten. La idea té sentit, crees un efecte d’ona i aconsegueixes que la gent que està una mica apartada de l’orador rebi el missatge amb certa claredat. Ara bé, he mirat als voltants, i allà no érem més de 50, fent rídicul el fet de repetir les oracions. El noi m’ha preguntat què em semblava tot plegat i jo he contestat que hi havia molt poca gent. M’ha dit: això són els Estats Units, avui encara som forces!

Noies ‘paves’ que recitaven alhora les parides que s’han après de memòria

Fins aquí tot anava com havia imaginat: Desastre absolut. Tots els comerços oberts, dia ennuvolat, poca assistència a les diferents activitats… Però de cop, el cel s’ha destapat i una vegada més, la previsió del temps a la ciutat de Nova York, que pronosticava un 80% de probabilitat de tempesta, ha fallat estrepitosament. Amb la sortida del sol m’he animat una mica i he decidit que ja que hi era, aniria fins a Union Square (la dels Hare Krishna), on hi havia convocada la manifestació principal. I a l’arribar allà, sorpresa!, la plaça estava tant plena que no s’hi cabia.

Union Sq., punt de partida de la manifestació

A la plaça hi ha convergit gent de moltes parts de la ciutat, de diferents associacions i d’ideologies molt diverses, però tots amb la intenció de manifestar-se. He fet un tomb per la plaça i m’he entretingut llegint pancartes i observant a la gent. També he assistit a un ball tradicional mexicà que, personalment, m’ha agradat molt més que el dels Hare Krishna. La majoria d’assistents a la manifestació era gent jove i hispans, molts hispans. Una de les reclamacions principals era que s’aturin les deportacions i es legalitzi a tots els immigrants irregulars.

Abans de començar la marxa, des d’un escenari del centre de la plaça, han actuat alguns grups i s’han llegit uns quants manifestos. Tot seguit, s’han repetit les instruccions per a manifestants “novatos” que hi havia a la pàgina web d’Occupy Wall Street, i ha començat la manifestació, que ha baixat des de Union Sq, per Broadway, en direcció a Wall St.  Hi havia molta presència policial durant tota la marxa, però a diferència del que veiem a Catalunya, aquí els policies no estaven gaire nerviosos. Es passejaven amb l’uniforme habitual pel mig de la manifestació i els manifestants els ignoraven, ni tant sols els xiulaven. Us imagineu a Barcelona un mosso d’esquadra sol, sense casc ni escut, passejant-se per una manifestació convocada per una gent que entre d’altres coses protesta contra la brutalitat policial? Jo he al·lucinat!

Entre 15.000 i 30.000 persones, ja sabeu com van els números a les manifestacions, s’han manifestat pels carrers de Manhattan. L’ambient era festiu, es notava que la gent no estava gaire crispada. No hi ha hagut cap incident destacable. De fet, en un punt de la marxa hi havia dos homes amb una pancarta feta per a provocar als manifestants. Us podeu creure que només els hi han près la pancarta i els han deixat en pau? A Barcelona els haguéssin apallissat com a mínim!

Tota l’estona hem estat envoltats de policies, que guiaven a la massa per on ells volien, sense que cap de les ovelletes ens poguéssim desviar del camí que ens tenien marcat. A l’arribar a l’alçada de Wall St., ens hem trobat un fort cordó policial que bloquejava l’accés al carrer. La gent, sense protestar gaire continuàvem per on ens indicaven, direcció a Battery Park. Hi ha hagut un moment que he pensat que ens tirarien a tots al riu i nosaltres no ens queixaríem. Crec que mai havia assistit a una manifestació tant passiva.

La marxa ha acabat al memorial dels veterans de la guerra del Vietnam, on ha començat una assemblea. Com que hi havia força gent, algú ha tingut la brillant idea de que en comptes de repetir les frases dels oradors una sola vegada, es repetissin dues vegades, així s’ampliava el radi de difusió del missatge. I dic brillant, perquè al cap de cinc minuts ja m’estava adormint. Amb tantes repeticions i tantes pauses per dir una sola frase, anava tot tant lent i es feia tant refotudament pesat, que se’t treien les ganes d’escoltar. Espero que mai s’adopti el mètode de les repeticions a les manifestacions o assemblees de Barcelona…

Quan finalment un dels oradors ha acabat el seu discurs amb un: “God bless you” i la multitud ha repetit dues vegades “God bless you”, “God bless you”, he decidit que això ja era massa, que ja en tenia prou. He tornat a casa pensant que aquesta gent no es sap manifestar, estic segur que no hi estan acostumats.

Em quedo amb la frase que he vist en una samarreta: “Stop bitching, start a revolution!”

1 Comentari

Filed under Experiències

One response to “1 de Maig (2/2)

  1. Núria C.

    Buà, aquests americans no en saben!!! No m’estranya que mig país es faci de l’exèrcit: així es desfoguen. Però al dia a dia són tan passius o què? Ja me’ls imagino en mig d’un atracament, parlant educadament amb l’atracador, donant pros i contres, repetint tots les frases com si estessin en una missa,…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s