Harlem & Morningside Heights

Harlem, situat al nord de Central Park, és un dels barris més famosos de Nova York. Fins fa relativament poc era considerat un barri marginal, però afortunadament les coses han canviat i avui en dia és un barri amb molta empenta i personalitat. Harlem és el barri negre per excel·lència de Manhattan, i per tot arreu hi ha detalls que recorden la història i la cultura de la comunitat afro-americana, que continua sent la més nombrosa a la zona.

 Artèries principals de la ciutat, com 6th, 7th and 8th Ave., passen a ser anomenades de forma diferent aquí i reben noms de residents famosos del barri com Malcolm X, Frederick Douglass o Adam Clayton Powell Jr.

A la zona residencial del barri hi ha carrers molt tranquils i amb ombra que fan que sigui una zona agradable per a fer-hi un tomb.

 Una cosa que de ben segur no falta a Harlem són esglèsies. Podria dir que n’hi ha una a cada cantonada i no exageraria gaire. Una de les activitats preferides dels turistes en aquest barri és venir a veure un concert de gospel. Jo ho vaig fer aquest últim diumenge. Em vaig llevar d’hora, em vaig mudar i vaig anar a missa a la que deu ser l’esglèsia més turística de Harlem, l’Abyssinian Baptist Church. Vaig arribar mitja hora abans de que comencés el servei religiós i ja hi havia una cua considerable. En algun moment vaig arribar a pensar que no hi podria entrar. Les normes són coherents: prohibit fer fotos, marxar a mig servei o vestir de forma inapropiada. Assistir a la missa, que dura unes 2 hores, és gratis (només et demanen la voluntat quan passen el platet) i el gospel val força la pena.

Foto del Google

Sentir el reverend també és curiós… l’home és un showman: té un control de la veu increïble i sap com fer canvis d’entonació de tal manera que la gent no perdi la concentració en cap moment i al mateix temps s’emocionin o es relaxin quan a ell li convé.

Apart de ser una comunitat molt religiosa, els habitants de Harlem també estan molt volcats amb la música i el ball. Al 125th St., ple de negocis i restaurants i que sempre està ple a vessar de gent, hi ha l’històric teatre Apollo. Venir a l’Apollo no deixarà indiferent a ningú, especialment els dimecres al vespre quan es fa l’Amateur Night, un concurs on gent no professional demostra les seves habilitats i el públic decideix si ho fan prou bé per a tornar un altre dia o no. Alguns programes actuals d’èxit a les televisions de diferents països estan inspirats precisament en les Amateur Nights.

La forma de fer-ho és una mica especial… si t’agrada un artista, l’aplaudeixes. En cas contrari, l’esbronques sense miraments. Si hi ha una esbroncada general, entra en escena un personatge encarregat de fer fora a l’artista fracassat i cruelment humiliat. I no t’has de sentir culpable, perquè estàs fent el que t’han demanat que facis a l’entrar: “At Amateur Night, you tell the performers to be good or be gone!

   

Les Amateur Nights es van començar a cel·lebrar l’any 1934 i gràcies a elles, per l’Apollo hi va actuar i es van donar a coneixer gent com l’ Ella Fitzgerald, Stevie Wonder, Aretha Franklin, Jimi Hendrix, Mariah Carey o el mateix Michael Jackson. El lema merescut del teare és “The Apollo: where stars are made and legends are born“. L’espectacle dura aproximadament 2 hores i mitja i les entrades tenen un preu molt raonable.

A l’est de Harlem, les coses són bastant diferents. Aquí la majoria dels habitants són immigrants de Puerto Rico, i és per això que East Harlem també rep els noms de Spanish Harlem, o simplement, ‘El Barrio’. Aquest barri també té molta empenta i està bé per fer-hi una volta, menjar alguna cosa i contemplar els múltiples graffitis que hi ha per les parets.

També hi ha bastants projects i algunes bandes llatines, cosa que el converteixen en un dels barris amb més mala fama de Manhattan. L’idioma majoritari és l’espanyol, i alguns carrers també reben noms relacionats amb la gent que hi viu:

A l’altre extrem de Harlem, a l’oest, hi ha el barri de Morningside Heights, on es troba la prestigiosa universitat de Columbia, una de les més bones (i cares) dels Estats Units. És la cinquena universitat més antiga del país. Va ser fundada pels britànics el 1754, abans de la revolució americana. Fa un parell de setmanes hi vaig anar amb alguns companys del grup a presentar la feina que estic fent en un workshop de Visió per Computador i Multimèdia que s’hi organitzava, i amb el pica-pica que van oferir ja n’hi havia prou per saber que aquí s’hi mouen calers!

Deixant de banda Columbia, hi ha dues esglèsies al barri que també val la pena visitar: La catedral de St. John the Divine, que és una de les més grans del món,

  

i la Riverside Church, que tant per fora com per dins és força bonica, i que té una llarga història d’activisme en suport dels drets d’algunes minories socials.

  

Si visites Nova York i no veus aquests barris del nord de Central Park, t’estàs perdent, sense dubte, una part molt important de la ciutat, una zona històrica i que continua fent història.

Deixa un comentari

Filed under Barris, Manhattan

NYC Subway


Un mitjà ràpid, còmode i barat per desplaçar-se per Nova York, és el metro. Quan dic barat, vull dir que és més econòmic que agafar un taxi. Ràpid significa que sovint arribes abans als llocs que anant-hi a peu. I còmode… bé, deixem-ho estar.

Bromes apart, he de dir que el metro de Nova York m’agrada molt. És eficient, segur, arriba gairebé a tot arreu i, molt important, funciona les 24 hores del dia. Tot això a canvi de ser econòmicament insostenible: MTA, l’empresa encarregada del metro està arruinada.

El sistema de metro de Nova York és un dels més antics, grans i complexes del món. Actualment hi ha unes 22 línies diferents que sumen aproximadament 340km de rutes i més de 400 estacions repartides per 4 dels 5 boroughs de la ciutat. Algunes parts del metro van per vies elevades (la primera línia elevada va ser construida el 1870), les altres estan soterrades (la primera línia soterrada va començar a funcionar el 1904).

   

L’any passat, el 2011, una mitjana d’uns 5 milions de passatgers va utilitzar el metro de Nova York els dies d’entre setmana. Les diferents línies estan marcades amb un número o una lletra i un color de fons. La codificació de colors és la següent:

Taronja: Són les línies que passen per Sixth Ave. (B,D,F,M)

Vermell: Les línies que passen per Seventh Ave. (1,2,3)

Blau: Les línies que passen per Eighth Ave. (A,C,E)

Groc: Les línies que passen per Broadway (N,Q,R)

Verd Fosc: Les línies que passen per Lexington Ave. (4,5,6)

Gris: La línia de Canarsie (L)

Verd Clar: La línia Crosstown (G), que transcorre entre Queens i Brooklyn i és la única que no passa per Manhattan

Lila: La línia de Flushing (7)

Marró: Les línies que passen per Nassau St. (J,Z)

Gris fosc: La Shuttle Line (S), o tren llençadora, entre Times Sq. i Grand Central.

Staten Island té el seu propi sistema de metro, el SIR, però està desconectat de la resta

 


Alguna cosa ens indica que moure’s pel metro de Nova York no és trivial. Però això no és tot. Hi ha algunes línies que tenen la versió local i la express. Els trens locals fan totes les parades, mentres que els exprés només s’aturen en unes quantes. Es diferencien perquè els locals estan emmarcats en un cercle, mentres que els exprés utilitzen un rombe.

Per tant, acabem tenint una codificació amb números i lletres, colors i cercles i rombes. Al principi sembla molt complicat, però al final acabes agraïnt moltíssim l’existència de trens exprés, que són molt més ràpids que els locals. I si tens un bon sentit de la orientació, amb un parell o tres de dies ja ho domines sense problemes.

Ara bé, si per algun motiu et passa pel cap agafar el metro durant els caps de setmana… llavors, que Déu t’agafi confessat!

Jo sempre he estat molt orgullós del meu sentit de la orientació i he desxifrat sistemes de trens i metros d’arreu del món. Quan vaig veure el mapa del metro de Nova York per primera vegada vaig pensar: això per mi no és res. Doncs he reconèixer que els caps de setmana, entendre el funcionament del metro es converteix en una missió impossible. Si no tens pressa, acabaràs arribant al destí, per això no s’ha de patir… però si has de ser a un determinat lloc a una hora concreta, més val que comptis amb força temps i et carreguis de paciència. L’únic consol de tot plegat és que la gent que ha viscut a Nova York tota la vida, els locals, van iguals de perduts que jo amb les línies de metro els dissabtes i diumenges.

Algunes de les coses que m’han fet tornar boig en més d’una ocasió els caps de setmana són:

· Pujar en un tren d’una línia (ex. la E) i que al cap d’una estona et diguin que degut a unes obres aquell tren circula per un determinat tram com si fós un tren d’una altra línia (ex. la F).  I el cas dual: Estar esperant en una parada on teoricament només hi circulen unes línies concretes (ex. A,B i C), esperar-te 20 minuts, i al final el primer tren que arriba és d’una línia que no hauria de passar per allà (ex. la D).

· Esbrinar quines línies deixen de funcionar els caps de setmana, i quines passen de ser Express a ser Locals, o viceversa. Tot i que hi ha papers a les diferents parades que avisen dels canvis de línies, molts cops aquestes indicacions enreden més que ajuden, doncs algunes es refereixen a canvis que ja van passar i d’altres a canvis que succeiran en un futur.

· Estar en un tren on tot sembla que funciona amb normalitat i de cop el conductor diu alguna cosa. Alguna cosa que els altaveus distorsionen i transformen en sons inentel·ligibles. Llavors, veus les cares de poker de la gent, mirant-se els uns als altres, preguntant-se: “què ha dit aquest ara?” En alguns casos, només avisa que el tren s’està endarrerint pel motiu que sigui, o dóna informació sobre les combinacions de metro que han estat alterades a la següent parada (ex.: A la següent estació avui no hi paren trens de la línia E). Coses de les quals, si no te n’enteres, no et suposen un gran problema. Ara, si ha dit: Per tals motius, aquest tren, a partir de la següent estació en comptes d’anar direcció X, anirà direcció Y. Això ja no fa tanta gràcia. I veus a tota la gent del vagó, que per descomptat no ens havíem enterat del missatge, baixant del tren a la primera parada que es desvia de l’itinerari normal per agafar-ne un que torni enrere i allà agafar-ne un altre que, creuant els dits, et porti on toca.

· Estar esperant en una andana amb bastanta gent durant molta estona i al final pujar per veure què passa i descobrir que el que passa és que la cinta que avisava de que aquella via estava tancada el cap de setmana ha caigut, o algun simpàtic l’ha tret.

Vaja, el metro pren un funcionament anàrquic i es converteix en el caos absolut.

Deixant de banda els caps de setmana però, al metro de Nova York t’hi pots trobar qualsevol cosa: des dels típics que demanen caritat, a gent que llegeix en veu alta alguns passatges de llibres religiosos, nens negres ballant dins dels vagons per aconseguir uns quants diners, o algun sensesostre que fa tanta pudor que aconsegueix tenir un vagó del metro per a ell sol (no exagero). La majoria d’estacions del metro de Nova York són velles, lletges i molt brutes. L’olor de pixums és habitual, els barcelonins s’hi deuen sentir com a casa. A més a més, està infestat de rates. Mentres esperes el següent tren sempre et pots entretenir perseguint-ne alguna per les vies amb la mirada.

  

Espera. He dit vies? A vegades també pots perseguir-les (o escapar-te’n) per l’andana!

  

Per acabar, una curiositat: La imatge de capçalera d’aquesta entrada és obra de la Sophie Blackall i es pot veure en molts dels vagons del metro de la ciutat. A part d’haver-se convertit en una imatge habitual dels meus desplaçaments entre Queens i Manhattan, m’agrada molt. Crec que reflecteix prou bé la diversitat que et trobes a la ciutat en general, i al metro en particular.

Deixa un comentari

Filed under Experiències

Chinatown & Lower East Side


A l’est de Broadway, entre el pont de Brooklyn i el carrer Houston, hi ha dos barris humils de Manhattan: Chinatown i Lower East Side (LES pels amics).

Aquesta regió ha sigut històricament una zona de classe treballadora baixa i amb una diversitat ètnica notable. Aquí és on es situava a mitjans del segle XIX l’infame barri de Five Points, que com ens explica la coneguda pel·lícula Gangs of New York, era un lloc on hi regnaven el crim, les bandes organitzades i les epidèmies.

Five Points (George Catlin – 1827)

Tot i que segurament encara hi ha alguna banda i el crim no ha desaparegut del tot (les estadístiques indiquen que és una de les pitjors zones del borough), el barri ha canviat molt i val molt la pena venir-hi a fer un tomb.

La Chinatown de Manhattan és una de les colònies d’immigrants xinesos més grans i més antigues del món. Va començar sent una zona que només ocupava tres carrers, però la comunitat xinesa, implacablement i sense fer soroll, es va anar expandint i ho continua fent. Avui en dia, Chinatown ocupa una àrea molt més grossa i molt carrers de LES no es distingeixen en absolut dels que es poden trobar a Chinatown, amb tots els negocis retolats en xinès. També existeixen comunitats xineses molt nombroses en altres parts de la ciutat, com per exemple la del barri de Flushing, a Queens.

Si mai sentiu a parlar de Little Italy, heu de saber que és un engany. Es tracta d’un carrer (Mulberry st.) on hi ha pizzeries, gelateries, etc. però és tot teatre, pels turistes. Això també és Chinatown, fa temps que aquí no hi viu cap comunitat italiana. Per veure la Little Italy de debó, s’ha d’anar al Bronx, però d’això ja en parlaré en una altra entrada.

Chinatown s’ha convertit en un dels llocs de la ciutat que més he visitat, m’encanta. És un lloc caòtic, desendreçat, brut, estressant…

tot i així, cap al vespre, també hi pots trobar racons tranquils i amb un encant especial.

I en algunes cantonades, mercats de fruita, carn o peix que no trobaràs enlloc més de l’illa.

  

Però sobretot, menjar bó i barat, molt barat. El primer dia que hi vaig venir, vaig anar a parar a un restaurant d’un carreró secundari on per menjar 12 deliciosos dumplings, només et cobren 3$ (i aquí no cal preocupar-se de propines). Des de llavors hi he tornat de forma periòdica i crec que mai hi he coincidit amb un altre client que no fós asiàtic.

Lower East Side, o simplement LES, i la zona situada entre els ponts de Brooklyn i Manhattan, tenen una de les dues concentracions més grans d’habitatge públic de Manhattan, l’altra és a Harlem. Aquestes concentracions d’habitatge públic, o projects, com se’ls anomena aquí, molts cops es relacionen amb marginalitat i delinqüència. Tot i així, els projects de Manhattan, i en especial els que queden aprop de zones turístiques, estan molt vigilats. No us faci por de passejar per aquests carrers. Els projects es reconeixen fàcilment. Acostumen a ser conjunts de blocs de pisos idèntics, amb parcs i arbres pels voltants. A mi em recorden moltíssim al bloc de pisos de Cerdanyola on visc durant el curs.

   

Al barri, molts habitants són d’orígen dominicà, i l’espanyol és present per tot arreu.


Tot i que algunes parts del barri estan canviant, hi ha carrers força descuidats


i també hi ha moltes mostres de la comunitat jueva que històricament havia ocupat aquest barri, i que ara s’ha desplaçat a d’altres parts de la ciutat.

És especialment interessant visitar la sinagoga d’Elridge st., del 1887. Va ser la primera sinagoga construïda als Estats Units. Actualment funciona com a museu, i els dilluns l’entrada és gratuïta (visita guiada inclosa).


                                       

Al barri també hi ha un museu, el Tenement Museum, que m’han dit que és molt interessant (i una mica car). Jo encara no l’he vist, però es veu que mostra les condicions de vida de diferents famílies d’immigrants quan arribaven a la terra de la llibertat.

Sobretot, si mai veniu a Nova York, no deixeu de passejar i menjar per aquests dos barris tant especials. I per si algú s’ho havia preguntat, els ideogrames xinesos del títol no volen dir “Chinatown” en xinès, són el nom d’una botiga!

Deixa un comentari

Filed under Barris, Manhattan

Coney Island & Brighton Beach

Avui parlaré d’una de les zones de la ciutat que més m’agraden, una península situada a l’extrem sud de Brooklyn, on trobem els barris costers de Coney Island i Brighton Beach.

Els dos barris estan conectats per la platja,  i caminant pel passeig marítim te n’adones que has passat de l’un a l’altre quan deixes enrere els parcs d’atraccions i les paradetes de menjar ràpid i et trobes locals amb noms escrits en ciríl·lic.

Tot i que als dos barris hi ha una gran concentració d’habitatge públic, no fa falta allunyar-se gaire de la platja per veure blocs de pisos immensos, al barri de Coney Island la majoria de població és afro-americana i hispana, mentres que a Brighton Beach la majoria dels habitants provenen de Rússia i Ucraïna, i per això el barri rep el sobrenom de “Little Odessa”.

Arribar a Coney Island és fàcil, diferents línies de metro acaben el seu recorregut aquí. Però que sigui fàcil, no vol dir que sigui ràpid! Des de Manhattan el trajecte fins aquí pot durar més de 45 minuts. Per aquest motiu, i per les múltiples coses que s’hi poden fer, és molt recomanable venir-hi a passar un dia sencer, sense presses.

El primer cop que vaig visitar aquests barris va ser a finals de març o principis d’abril. Recordo que feia molt bon dia. El parc d’atraccions estava obert des de feia molt poc, però molts dels establiments del passeig marítim encara tenien les persianes baixades i a la platja, el bany encara no hi era permés.

  

Pel passeig marítim hi havia força gent fent el tomb, mentres d’altres aprofitaven el bon temps per treure la tombona al carrer i prendre el sol.

A la platja, la gent aprofitava la sorra per jugar, caminar o simplement descansar. I al moll alguns pescadors provaven sort amb la canya. Aquell dia vaig aprofitar per passejar, fer-me una idea de la zona i observar a la gent.

Vaig dinar al Nathan’s Famous, un negoci de hot-dogs fundat aquí l’any 1916 i que presumeix de fer uns dels millors hot-dogs del món.

                       

Actualment és una cadena i pots trobar establiments amb aquest nom a diferents punts de la ciutat, però el local original és tota una institució a Coney Island i cada 4 de juliol, s’hi cel·lebra un concurs de menjar hot-dogs. El temps per a ingerir-los es limita a 10 minuts i actualment el rècord masculí és de 68 i el femení és de 41.

Vaig tornar a casa amb la sensació que Coney Island era un lloc especial, i amb la seguretat que seria un lloc que visitaria en més d’una ocasió durant la meva estada a la ciutat.

Avui hi he anat per segona vegada. Amb l’Alba vam decidir que hi havia dues coses a Coney Island que no podíem deixar de fer, i avui ens hi hem arribat per a poder satisfer els nostres capritxos i poder dormir tranquils. Abans de començar però, hem passat per un forn de pa georgià, situat a Brighton Beach, on fan els millors khachapuris de la ciutat. És un lloc totalment artesanal on pots veure com preparen el pa. Per 6$ ens hem atipat.

       

Tot seguit ens hem dirigit cap al Sideshows by the Seashore, on per 5$ hem gaudit (no sé si aquesta és la paraula més adecuada) de diversos shows protagonitzats per freaks. Entre d’altres coses, hem vist un nan sense braços introduint-se un tornavís pel nas, una noia amb la cara desfigurada i sense dits fent una espècie de ball, un malabarista que en comptes de pilotes utilitzava ganivets, una noia que s’empassava espases enormes, i una altra que apagava torxes amb la boca. Les actuacions es van repetint, i el públic pot entrar i sortir de la sala cada vegada que n’acaba una. Per veure-les totes es necessiten uns tres quarts d’hora. Al mateix local també hi ha un bar on pots prendre un refresc o una cervesa freak amb etiqueta de Coney Island. Aquest circ es va inaugurar el 1985, i actualment és un dels pocs llocs d’aquest tipus que es poden trobar als EUA establerts en un lloc fix.

                    

A l’acabar ens hem dirigit cap al nostre segon objectiu: el Cyclone, una muntanya russa de fusta construïda l’any 1975, que continua sent l’atracció estrella del Luna Park. L’entrada pel Cyclone, que enguany cel·lebra el seu 85è aniversari, costa 8$. Són uns diners ben invertits per als amants de les muntanyes russes, doncs l’atracció és força bèstia i el trajecte prou llarg.

       

Després d’haver-nos atipat de khachapuri, entretingut amb un grapat de freaks i despentinat amb el Cyclone, hem marxat de Coney Island, però sabent que més d’hora que tard hi tornarem.

“Passar un dia a Coney Island” hauria de ser una de les activitats obligatòries de la llista de tothom qui visiti Nova York durant els mesos d’estiu.

Jo d’aquí poc hi tornaré per assistir a la Mermaid Parade (Rua de les Sirenes), que es cel·lebra aquí cada any i que, pel que tinc entès, és una de les festes més boges de la ciutat. Ja us explicaré de què va.

2 comentaris

Filed under Barris, Brooklyn

Manhattanhenge (1/2)

Manhattanhenge és el nom amb el que es defineix el fenòmen que es dóna quan que el sol s’alinea a la perfecció amb algunes avingudes de Manhattan i podem observar com es pon entre els imponents gratacels de la ciutat. S’anomena Manhattanhenge en referència a l’Stonehenge del Regne Unit, on les misterioses pedres estan col·locades de tal manera, que un cop a l’any, coincidint amb el solstici d’estiu, el sol es pon en perfecta alineació amb algunes de les pedres.

imatge treta d’aquí

A diferència del que passa a Stonehenge, però, aquí el fenòmen no coincideix amb cap solstici, i per aquest motiu el Manhattanhenge es produeix dos cops a l’any, un abans i l’altre després del solstici d’estiu, que aquest any cau el 20 de juny.

Jo que sóc força incult i tinc la geometria una mica oblidada, vaig pensar: Llavors, aquests dos dies el sol també surt exactament alineat amb els carrers de Nova York? No. Pensant una mica en la posició de la Nova York a la Terra i en com es mou el planeta, és evident que no. Tot i així, aquest fenòmen, el de la sortida de sol alineada amb els carrers, també es dóna. Per tant, el sol també surt dos cops a l’any alineat amb les avingudes de la ciutat. Com en el cas de l’Stonehenge, però, el cas més famós és el de les postes de sol. I de fet millor!, sempre ve més de gust veure una posta de sol ara que fa bon temps, que llevar-se d’hora i esperar que surti el sol quan encara fa fred (i a  l’hivern, a Nova York, de fred en fa molt pel què tinc entès).

Neil deGrasse Tyson, un astrònom que dirigeix el Planetari Hayden, vinculat al Museu d’Història Natural, té un blog on anuncia les dates exactes del Manhattanhenge d’aquest any: el 29-30 de maig i el 11-12 de juliol. Hi ha dos dies per a cada Manhattanhenge perquè un dels dies es pot veure el sol sencer entre els edificis i l’altre, el de debó, només se’n veu la meitat superior.

També explica altres coses interessants com ara les causes principals que fan que poguem gaudir d’aquest especatcle:

  1. Els carrers totalment rectes de Manhattan, que magnifiquen l’efecte visual del sol entre els blocs de vidre i formigó.
  2. El riu Hudson i l’orografia i el disseny urbà de la veïna Nova Jersey, que ens permeten veure el sol desapareixent per l’horitzó.

Finalment, comenta que els dos dies es corresponen aproximadament amb dues dates assenyalades:

  1. El Memorial Day, que va ser abans d’ahir, dia 28 de maig, i és una data en què els americans recorden a tota la gent que ha mort servint les forces armades del   país.
  2. L’All Star de beisbol, que es cel·lebrarà el 10 de juliol, i que és una festa/espectacle on participen els escollits com a millors jugadors de la lliga americana d’aquest esport.

I fa broma dient que possiblement els antropòlegs del futur arribaran a la conclusió, guiats pel sol, que els americans veneraven la guerra i el beisbol. No s’equivocarien pas gaire oi?

Fins aquí la part teòrica doncs. Ara només fa falta buscar un carrer des d’on es pugui veure bé la posta i creuar els dits perquè faci bon dia. La primera no sembla gaire difícil. Hi ha dos carrers que semblen els candidats perfectes: 34th St. i 42nd St. El motiu és que en el primer hi ha l’Empire State Building, i en el segon hi ha l’edifici Chrysler, edificis mítics de la ciutat.

Ahir, dia 29 de maig, va fer un dia espatarrant. El cel va estar totalment clar tot el matí i gran part de la tarda. Però una hora abans de la posta de sol, el vent va fer arribar un núvol ben fosc que no ens va deixar veure absolutament res! Tot i així, un bon grapat de freaks ens havíem ajuntat a la cruïlla de Park Ave. amb 34th St.

Va ser molt curiós, perquè érem bastants, tots amb càmeres bones i mirant cap al mateix lloc, on només hi havia un núvol negre gegant. La gent que passava pel carrer segur que pensava que estàvem grillats, esperant el dia del judici final o algo així. I clar, tot i no veure’s res, a la hora aproximada de la posta de sol, ja ens veus a tots fent fotos… perquè d’acord que vam estar allà fent el passarell esperant que a l’últim instant un miracle diví fes desaparèixer el núvol negre, però com que això no va ocórrer i no podíem tornar a casa amb les mans buides i l’orgull ferit, doncs vam aprofitar.

Avui, dia 30 de maig, el dia ha estat ennuvolat, però a la tarda s’han obert algunes clarianes. Tornant de la universitat, he arribat a la ciutat una hora i mitja abans de la posta de sol. Com que tenia temps, he anat a comprovar des de quin carrer m’agradaven més les vistes. He après una cosa. Per veure el Manhattanhenge també hi ha classes socials.

Hi ha la classe alta. Es reconeixen per estar esperant amb els trípodes muntats en un pont elevat més d’una hora abans que es pongui el sol, ocupant tota la vorera. La púrria que va a peu per Manhattan perquè no es pot permetre un taxi, quan se’ls troba, ha de jugar-se la vida caminant pel mig de la carretera.

   

I hi ha la classe baixa, que tempta a la mort situant-se al mig del carrer amb el semàfor en vermell confiant que els conductors de Nova York, tot i ser hora punta, tot i estar encegats pel sol, seran prou hàbils per a no atropellar-los.

Com passa normalment, tot comença amb un primer heroi, disposat a convertir-se en màrtir per aconseguir la foto perfecta:

   

Llavors, a aquest, el segueixen un segon, un tercer, etc.:

Al principi el respecten i el deixen encapçalar el grup. Però quan el grup es fa molt gros, la cosa es descontrola i l’heroi perd la seva posició privilegiada…

Ara tot està preparat, només queda esperar el gran moment…

          

        

I quan tot sembla ben apunt… apareix un núvol que ens impedeix, un cop més, disfrutar plenament de l’espectacle!

I hem de tornar a casa conformant-nos amb fotos mediocres.

                       

Creuaré els dits per poder contemplar un Manhattanhenge com cal el següent mes de juliol. Ja us explicaré què tal!

Deixa un comentari

Filed under Experiències

Hoboken & Jersey City

A l’altra vora del riu Hudson, molt més aprop de Central Park que Staten Island i que la gran majoria dels barris de qualsevol dels altres boroughs de la ciutat, hi trobem les poblacions veïnes de Hoboken i Jersey City, que tot i que podrien formar el 6è borough de Nova York (molts dels seus residents només viuen aquí perquè l’allotjament és més barat però creuen el riu cada dia per anar a treballar), pertanyen a un altre estat, l’estat de New Jersey (NJ). Totes dues estan conectades entre elles amb tramvia i amb Manhattan a través de diferents línes de ferri i d’un sistema de metro anomenat PATH, que funciona les 24 hores del dia, com el metro de Nova York. Curiosament, travessar d’un estat a l’altre en metro i canviar de ciutat surt més econòmic que desplaçar-se per Manhattan.

Perquè molestar-me a moure’m fins l’estat veí doncs? No n’hi ha prou amb Nova York? Sí, sens dubte, amb Nova York n’hi ha prou i de sobres! Però si no et desplaces fins a l’estat veí, et perds unes de les millors vistes de Manhattan. I tot i que l’excusa perfecta per venir fins aquí és gaudir del ‘skyline’ de la ciutat de l’altra banda del riu, hi ha algunes coses que ajuden a fer que el viatge encara valgui més la pena.

Al sud de Jersey City, a la vora del riu, hi ha el Liberty State Park, que ocupa una extensió de 4.9km2. Un museu de la ciència, una terminal del ferri que va cap a Liberty Island (els ferris d’aquesta banda del riu van molt més buits i t’estalvies les cues interminables que et trobes a la terminal de Manhattan) i un passeig llarguíssim amb bones vistes del districte financer de Nova York i d’Ellis Island són algunes de les coses que trobem dins dels límits del parc.

   

L’estàtua de la llibertat està situada molt aprop de l’extrem sud del parc, però desgraciadament des d’aquí només en veiem l’esquena.

La diferència entre aquest parc i els que podem trobar a Manhattan és que aquest està pràcticament buit, com a mínim el dia que jo m’hi vaig acostar, i per tant pots gaudir d’unes vistes increïbles quan es pon el sol, amb una tranquilitat insuperable.

Al nord del parc hi ha el barri vell i el front fluvial de Jersey City. Passejant pel barri vell, alguns dels edificis interessants que es poden veure són l’ajuntament, o les cases del carrers Mercer i Eerie.

        

Tornant cap al riu ens trobem amb diferents edificis industrials, molts dels quals semblen en desús. Concentrats a les zones de l’Exchange Place i Newport, el districte financer de Jersey City, hi ha uns quants gratacels que ens recorden els de l’altre costat del riu.

Tot i això, la densitat d’edificis no es pot comparar amb la de Manhattan, i això fa que els paissatges de les dues vores del riu siguin ben diferents. El passeig fluvial conecta Jersey City amb Hoboken, al nord.

   

Hoboken és un lloc molt agradable per passejar, comprar, menjar i sortir-hi de festa. Des dels molls que hi ha repartits pel seu tros de passeig fluvial hi ha unes de les millors vistes de Nova York, que et permeten veure tant els gratacels del sud com els del centre de Manhattan, i sense haver de patir per les aglomeracions de gent que et pots trobar en d’altres zones de la ciutat! Washington St. és el carrer principal i està ple de restaurants, botigues i bars. Els dissabtes al vespre hi ha molta gent jove que hi ve per sopar i/o per sortir de copes.

   

Un dels edificis que hauria de visitar tothom que es desplaci fins a Hoboken és l’estació terminal de trens, molt digna de veure tant per dins com per fora. L’estació està situada a l’extrem sud de la localitat, i les vies del tren marquen la seva frontera amb Jersey City.

   

Creuar el Hudson un vespre per poder disfrutar de les vistes de Manhattan des d’aquesta banda del riu i aprofitar per anar a sopar per Hoboken abans de tornar a Nova York, hauria de ser una excursió obligada per a tothom que visiti la ciutat.

Deixa un comentari

Filed under Barris, New Jersey

Red Hook & Gowanus

Red Hook i Gowanus són dos barris de l’oest de Brooklyn que, com passa amb d’altres àrees del borough, actualment s’estan reinventant. Tots dos són encara zones molt industrialitzades, però els agents immobiliaris ja els hi han posat l’ull a sobre.

   

Red Hook, era un barri marginal i perillós a principis dels anys 90. Actualment encara hi ha una de les concentracions d’habitatge públic més grans del borough (aquests habitatges normalment es relacionen amb marginalitat i deliqüència). Al costat d’aquests blocs hi ha un parc força gran que compta amb una pista d’atletisme, camps de futbol, pistes de bàsquet, etc.  Quan hi vaig passar hi havia moltíssima gent aprofitant les instal·lacions esportives del parc i moltes famílies que hi havien anat de picnic. L’espanyol va ser la única llengua que vaig sentir per tot el recinte del parc.

L’any 2008, es va inaugurar a Red Hook un IKEA gegant que ha contribuit a donar una empenta al barri. La companyia va establir també un trajecte en ‘water taxi’ entre Manhattan i Red Hook que és gratuït tots els dies per als clients, i per a tothom els caps de setmana. Actualment, apart de la botiga de mobles, podem trobar convivint amb els blocs d’habitatge públic i amb les fàbriques (moltes d’elles abandonades), antics magatzems que han estat restaurats i convertits en galeries d’art, apartaments, museus i restaurants. Fins i tot una cadena de supermercats de productes biològics ocupa un d’aquests locals.

    

Darrere d’aquest supermercat hi podem trobar uns vagons de tramvia abandonats que recorden l’intent desafortunat d’un home de tornar a introduir aquest mitjà de transport al barri.

  

Una part del moll també s’ha arreglat perquè la gent hi pugui passejar i disfrutar de les vistes de l’estàtua de la llibertat, que tot i que queda un pèl lluny, es veu totalment de cara, cosa que no passa a cap altre punt de la ciutat. Tot això està contribuint a que cada cop més gent es desplaci fins al barri, ja sigui per visitar-lo o per establir-s’hi. I amb ells, aquesta zona que fins fa poc era una zona marginal i oblidada de la ciutat, s’està convertint en un dels nous centres d’atenció de la gent benestant que fuig de l’estrés de Manhattan.

Gowanus, per la seva banda, encara no ha sofert els canvis que es poden observar a Red Hook. Continua sent una zona molt industrial. Però la seva situació, entremig de barris burgesos (Park Slope, Carroll Gardens, Boerum Hill, Cobble Hill) i de barris que ho estan començant a ser (Red Hook), fa que els especuladors ja s’hi hagin fixat, i que bastants edificis hagin estat enderrocats o estiguin en procés de ser-ho.

           

  

A l’accedir a Gowanus des de Park Slope, el contrast entre els dos barris és espectacular. És molt curiós observar com un sol carrer (en aquest cas 4th ave.) fa de barrera invisible entre una zona residencial de classe alta i un polígon industrial mig desert.

La característica principal de Gowanus és que està atrevessat per diversos canals, que éren utilitzats per a transportar les mercaderies des del port fins a les fàbriques. Simplement pels canals, alguns agosarats s’atreveixen a anomenar el barri ‘la Venècia de Brooklyn’… jo he sigut incapaç de trobar-hi cap semblança amb la ciutat italiana!

   

Tot i que són dos barris interessants de veure, no crec que valgui la pena desplaçar-se fins aquí si es tenen pocs dies per visitar la ciutat.

Deixa un comentari

Filed under Barris, Brooklyn